27 d’octubre 2011

Rafael Sanz Lobato





Divendres Sant a Camuñas (Toledo) poble de la meva sogre.










El fotògraf Rafael Sanz Lobato (Sevilla, 1932) va rebre ahir el Premio Nacional de Fotografía del Ministeri de Cultura per una llarga trajectòria en què destaca la seva aproximació antropològica als costums d’una Espanya rural en vies de desaparició. Sanz Lobato, que als seus 79 anys està perdent la vista a causa d’una degeneració macular, es considera a si mateix un «marginat» en els ambients fotogràfics madrilenys.
Segons el jurat, l’obra de Sanz Lobato, basada en «un mètode d’observació antropològica» i que va influir en la fotògrafa Cristina García Rodero, constitueix «un pont entre la nova avantguarda neorealista de la postguerra i els mètodes d’observació fotogràfica posteriors al 68».
DOCUMENTALISME I PUBLICITAT / Els membres del jurat del Premio Nacional van considerar en l’acta que el treball d’aquest fotògraf criat a Madrid, que ha recorregut tota l’Espanya rural encara que només s’ha dedicat professionalment a la fotografia, en el camp de la publicitat, durant una part de la seva carrera, «no ha tingut encara el reconeixement que es mereix». Segons Sanz Lobato, sempre ha estat «un autodidacte» que ha recorregut un camí «llarg i tortuós» que el va portar, per exemple, a abandonar la seva fotografia de tema rural en blanc i negre per temes com la fotografia de cotxes en color en el seu pas al professionalisme.
Sanz Lobato lamenta no haver tingut suport de les institucions i dels seus col·legues a Madrid, mentre que en canvi sí que ha exposat a Barcelona (l’última vegada, la mostra Treballs de camp a Foto Colectania) perquè «els catalans saben valorar l’art».
En declaracions a l’agència Efe, Sanz Lobato es va mostrar ahir preocupat per la irrupció de les tècniques digitals en el món de la fotografia «com un elefant en una terrisseria» i pels atacs que rep en aquest nou entorn «la fotografia creativa».

Imatges de la xarxa.



Pedro Bernardo (Ávila), poble on naixé la meva amiga Rosi i que ara descansa amb els àngels , ella i creia.

3 comentaris:

Leopold ha dit...

Impresionant¡¡¡¡

El Deme ha dit...

Es un recorrido por la España profunda que da miedo, esos desfiles de hombres enfadados por calles oscuras da repelús. Pero de ahí venimos y nadie lo puede negar.
(Pa negre para el oscar!!!!!!!)

pe-jota ha dit...

Lo sabia, lo sabia, has corrido como un gamo. Que conste que tengo mi colección de imágenes y como vas viendo todo va saliendo a la luz jajajajajaja

Memoria más allá de la antropología, muchas de estas escenas para nosotros no son raras, eran cotidianas cuando éramos pequeños.