Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà: l’italià que va
obrir la porta del cor del Congo
Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà va donar nom a Brazzaville, va visitar
llocs desconeguts i va passar a la història com un gestor força respectuós amb
els africans
Devia ser fàcil enamorar-se de Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà: una mirada
profunda; aquell nas una mica gros, una mica torçat, que tenen molts seductors
italians; la barba mig descuidada, i la roba mig desarreglada dels aventurers.
Les fotos de Di Brazzà són precioses, amb ell mirant a càmera com demanant que
facin la foto ja, que té pressa. Però trobant la pausa per agradar.
Va néixer el 1854 a Castel Gandolfo, la vila papal al sud de Roma amb
vistes a un llac preciós, quan l’estat itàlia encara no existia i la zona
formava part dels estats papals. Era el desè dels dotze fills del comte Ascanio
Savorgnan di Brazzà, aristòcrata originari d’Udine, una zona llavors controlada
pels austríacs. Itàlia no deixava de ser un mosaic on era impossible ser fidel
a un sol poder, i la família Di Brazzà tenia contactes amb el Papa, els
austríacs i els francesos. Per aquest motiu en Pier Paolo va ser admès amb 16
anys a la marina francesa, amb la qual va lluitar contra els prussians i contra
els rebels algerians.
Di Brazzà va acabar en un vaixell que vigilava la costa africana, per la
zona de Gabon, visitant la desembocadura del riu Ogooué. I va decidir que volia
remuntar-lo per demostrar que es tractava del mateix corrent fluvial del riu
Congo. El 1874 va obtenir, després de tres anys de tràmits, la nacionalitat
francesa i gràcies als contactes del seu pare va rebre el permís per començar
aquella aventura, que va iniciar-se el 15 de febrer del 1875. Llavors poc
s’imaginava que s’estaria tres anys viatjant. Deu dies després de començar el
viatge pel riu va arribar a Lambaréné, l’últim assentament europeu. Més
endavant, una de les selves més dures del món i més misterioses. L’11 de gener,
escortat per nou piragües d’indígenes locals amb els quals havia fet amistat,
va sortir a l’aventura. Durant el viatge va contactar amb pobles aïllats, va
visitar centres d’esclaus, va valorar possibilitats comercials amb l’ivori i el
cautxú i, sobretot, va descobrir que s’havia equivocat. L’Ogooué no era el
mateix riu que el Congo, no estaven connectats, motiu pel qual va recórrer a
peu la distància entre els dos rius. Després de tres anys, amb malalties i
atacs de tribus locals, va tornar amb vida a la costa i va rebre la Legió
d’Honor.
Di Brazzà va demostrar que aquella zona tenia potencial comercial i gràcies
a les gestions de Ferdinand de Lesseps, l’home que seria famós gràcies als
canals de Suez i de Panamà, va rebre permís per negociar a la zona en nom de
l’Associació Internacional Africana, una institució fundada pel rei Leopold II
de Bèlgica. Però Di Brazzà va proposar al rei Iloo, dels bateke, un tractat per
sotmetre l’àrea sota sobirania francesa, malgrat que no tenia permís per fer-ho
perquè treballava per a una empresa belga: va tirar pel dret, amagant el que
feia a tothom, inclòs al britànic Henry Morton Stanley, que, a les ordres de
Leopold II, també signava acords amb els reis locals. La gestió de Di Brazzà va
permetre a França quedar-se una part del Congo. I la gestió de Morton Stanley
va permetre als belgues quedar-se l’altra part.
Di Brazzà va treballar per potenciar la presència francesa a la zona i tan
bona feina va fer que el primer assentament francès va acabar batejat amb el
seu nom: Brazzaville. Finalment, va ser escollit governador dels territoris
francesos a l’oest de l’Àfrica, àrea que ocupava la zona de l’actual Gabon i el
Congo, però va ser obligat a dimitir el 1898, quan es va considerar des de
París que era massa tou amb els africans, a diferència dels belgues, que
saquejaven sense pietat el Congo. Di Brazzà estava més interessat a explorar i
conèixer que no a esclavitzar. Va morir el 1905 a Dakar, quan tornava del
Congo, on l’havien enviat a investigar si els seus successors estaven cometent
excessos contra la població africana. Malauradament, els abusos eren certs. Di
Brazzà, que no en va cometre, descansa en un mausoleu a Brazzaville.
‘El cor de les tenebres’, de Joseph Conrad
Publicat el 1899 per
capítols, aquest llibre immortal de Joseph Conrad, basat en les experiències de
l’escriptor al Congo quan treballava a les ordres del rei LeopoldII de Bèlgica,
va inspirar i atrapar milers de lectors. El Marlow, un mariner, busca pel riu
Congo el Kurtz, que controla una explotació d’ivori al mig de la selva i s’ha
tornat boig.
Extret de:
Pietro Paolo Savorgnan di Brazzà
Imatges de la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada