On ets?
Què bells eren
aquests camps assotats fins a l'horitzó per les ràfegues, la immensa foguera de
les collites fumejant sota la pluja, les gavelles interrompudes, els carros a mig
carregar rodant cap als graners, l'eixam dels assots al voltant dels cavalls de
crineres endurides i la multitud dels teus germans, els recol·lectors nus, els
recol·lectors atrapats en la seva tela blanca com a grans àngels maldestres! Tu
no deies res, amb els llavis solament entreoberts sota la dura crinera d'or,
amb una mà en la meva i amb l'altra enroscada en el mànec de la teva dalla. Era
la dalla d'un segador de blat, desllustrada per la terra de la qual brollen les
espigues d'una sola vegada, no la dels segadors d'herba, amb la seva fulla flamejant
com un foc de fer. Et crido, a tu que m'has dit adéu, que m'has estes aquesta
mà ombrívola tacada de sang, ferida per la palla aguda. Et crido -Qui podrà
sentir-me i respondre'm?
On ets?
Cent vegades
he reprès el mateix camí, sabent no obstant això que ja mai seria el mateix,
que no tornaria a anar ja mai cap a tu. Aquest camí sempre buit als ulls dels
altres homes està poblat de les meves esperes. Cada pas que dono en ell suscita
algun fantasma. Camí entre la mentida d'aquestes presències que em persegueixen
plorant. Puc repetir-te cada arbre, cada llum. Hi ha de sobte tolls de perfum
en els quals un es llisca: una flor que s'obre durant la nit amb una olor de
sement i de rosa. Qui l'ha agafat no pot retornar-la al camí abans que hagi
mort a poc a poc en els seus palmells tancats. Hi ha un bosc màgic on l'ocell
dels morts m'ha parlat no se si pot cridar; cal esperar-ho, recolzar en el
tronc d'un faig o ficar-se al llit en l'herba de seda com un viatger esgotat.
No sempre ve. No ve gairebé mai. No diu gens si li preguntes.
On ets?
traduit de:
Gustave Round
Imatges de la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada