24 de març 2013

Castell de Can Taió






















El Castell de Can Taió és un veritable capritx de Miquel Gomis i Güell, el seu propietari. Contagiat pel romanticisme del segle XIX, Gomis va decidir construir un castell com els antics, i la seva construcció es va allargar fins a 1929.

La guia excursionista El Rodal de Sabadell (1936) escrita per Josep Rossell descriu el Castell de Can Taiò com “una construcció moderna i per bé que és un recull d’imitacions dels monuments catalans més famosos, és interessant resseguir-lo i estudiar-ne la seva significació evocadora. La porta d’entrada és còpia fidel de la de Poblet i les muralles són fragments de la cité de Carcassona; una part lateral de l’edifici és igual a la bonica façana gòtica de la galeria de la Generalitat i algunes portalades i finestrals són reproduccions d’altres joies arquitectòniques de diferents llocs. Tot plegat és un edifici grandiós, ric en detalls i de costosa execució i molt vistós”. Aquest edifici eclèctic però inhòspit, sembla ser que només tenia una cambra de bany i no tenia ni calefacció ni aigua calenta.

La finca sobre la qual es va construir el castell té el seu origen en el segle XVIII i tenia dues construccions, una coneguda com a casa Miró sobre la qual s’edificaria el castell i can Taió, la del masover que donaria el nom a la finca i a l’actual barri en el qual està integrada.

Durant la guerra civil va ser ocupat primer per efectius del partit independentista Estat Català que va ser desallotjat a trets pel “Batallón de la Muerte” de CNT-FAI que formava part de les milícies internacionals. A finals de la guerra, la Generalitat va estudiar la possibilitat de crear un camp de concentració entre els seus murs.

La fi de la guerra va retornar la propietat a mans dels Gomis que van malvendre l’edifici a la Junta Provincial de Menores. Amb la democràcia passàa mans de la Generalitat que té hi un centre de protecció de menors.

Can Taió, Santa Perpètua de Mogoda.

Imatges Xavier 24.03.2013
 

2 comentaris:

David Hornero ha dit...

Triste destino para un bello edificio cargado de sueños y que acabo habitado por las pesadillas. Bonitas fotos, Xavi.

Javier Arnott Álvarez ha dit...

Aquest ha sigut enterament una sorpresa, ho desconeixia totalment.