Jason Mraz . Bella Luna
Imatges Xavier 02.08.2012
Sant Pol deu el seu origen al monestir de Sant Pau, els primers documents
del qual daten del segle X.
A l’època medieval el poble visqué un època d’esplendor deguda, en bona part, a la riquesa i a l’activitat econòmica que generava el monestir. Entre els segles XI i XIV fou la seva època de màxima esplendor en la que esdevingué un important centre cultural que disposava d’una biblioteca i un scriptorium i en la que el prior de Sant Pau era l’encarregat de comprar els llibres pel rei. Però a finals del segle XV, els monjos abandonaren el monestir a causa de la crisi econòmica general, les pestes i les guerres civils i no fou fins el segle XVI que s’inicià la seva recuperació.
El 1599 Sant Pol s’independitzà de Sant Cebrià, esdevenint un municipi propi amb conreu de vinya, comercialització de vi amb Amèrica i una activitat pesquera.
El 1859, amb l’arribada del tren, es visqué el desenvolupament del sector industrial, que junt amb una agricultura diversificada (olivera, vinya, ametller, garrofer i maduixera) i un importat sector pesquer, feren viure una nova etapa de creixement i bonança.
Des de principis del segle XX va anar adquirint renom i es consolidà com a vila d’estiueig de les famílies de Barcelona i les rodalies i, des d’aleshores, la vila ha albergat les cases d’estiueig de nombroses famílies que s’escapen a Sant Pol buscant la tranquil·litat que les seves cases blanques i platges transmeten al visitant.
A l’època medieval el poble visqué un època d’esplendor deguda, en bona part, a la riquesa i a l’activitat econòmica que generava el monestir. Entre els segles XI i XIV fou la seva època de màxima esplendor en la que esdevingué un important centre cultural que disposava d’una biblioteca i un scriptorium i en la que el prior de Sant Pau era l’encarregat de comprar els llibres pel rei. Però a finals del segle XV, els monjos abandonaren el monestir a causa de la crisi econòmica general, les pestes i les guerres civils i no fou fins el segle XVI que s’inicià la seva recuperació.
El 1599 Sant Pol s’independitzà de Sant Cebrià, esdevenint un municipi propi amb conreu de vinya, comercialització de vi amb Amèrica i una activitat pesquera.
El 1859, amb l’arribada del tren, es visqué el desenvolupament del sector industrial, que junt amb una agricultura diversificada (olivera, vinya, ametller, garrofer i maduixera) i un importat sector pesquer, feren viure una nova etapa de creixement i bonança.
Des de principis del segle XX va anar adquirint renom i es consolidà com a vila d’estiueig de les famílies de Barcelona i les rodalies i, des d’aleshores, la vila ha albergat les cases d’estiueig de nombroses famílies que s’escapen a Sant Pol buscant la tranquil·litat que les seves cases blanques i platges transmeten al visitant.
El nom de SANT POL prové dels primers documents que fan referència a la
població, que parlen d’un monestir benedictí repoblat per monjos provençals que
portaren la seva llengua i li posaren el nom llatí de Santi Pauli in Maritima,
que derivà probablement en Santi Pauli, el nostre Sant Pau i que, amb el temps,
evolucionaria fins al Sant Pol català.
El nom de POL prové del PAULUS llatí i és un nom amb entitat pròpia. PAULUS ha evolucionat a diverses formes en les diferents llengües romàniques, en català ha pres la forma Pau, i Pol es deu a la influència francesa.
La onomàstica a Sant Pol de Mar se celebra el dia 25 de gener, dia en què es commemora la conversió de Sant Pau.
Aquesta és la versió d’un lingüista i teòleg de solvència reconeguda. En algun santoral el dia 23 de juliol hi apareix el nom de Sant Pol o Apol·linar, nom que no té res a veure ni amb Sant Pol de Mar ni amb el seu origen.
El nom de POL prové del PAULUS llatí i és un nom amb entitat pròpia. PAULUS ha evolucionat a diverses formes en les diferents llengües romàniques, en català ha pres la forma Pau, i Pol es deu a la influència francesa.
La onomàstica a Sant Pol de Mar se celebra el dia 25 de gener, dia en què es commemora la conversió de Sant Pau.
Aquesta és la versió d’un lingüista i teòleg de solvència reconeguda. En algun santoral el dia 23 de juliol hi apareix el nom de Sant Pol o Apol·linar, nom que no té res a veure ni amb Sant Pol de Mar ni amb el seu origen.
D’on vé l’expressió "Sant Pol, quina hora
és?"
“15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als
valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?:
La hora de que Catalunya recobri lo perdut. “
Escrit publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
La llegenda sobre: “Sant Pol, quina hora és?”
Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs...
Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l’anècdota fins al punt d’arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable:
“Sant Pol, a tota hora! ” és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila.
Extret de:
2 comentaris:
Curioses histories. Uns racons ben bonics.Un abraç.
Un sueño de lugar y de fotos! ya quiero estar en esa playa idílica!
Publica un comentari a l'entrada