25 d’octubre 2011

Radclyffe Hall

L'elegància de l'ambigüitat

Si Radclyffe Hall visqués, seria una lesbiana amb estil: lluiria rellotges Armani, americanes Miró, calçat esportiu Donna Karan i s'allotjaria a l'hotel Axel cada vegada que viatgés a Barcelona. No obstant això, l'escriptora britànica fa temps que ens va deixar, el 7 d'octubre de 1943, quan, a causa un càncer, va expirar a la seva casa de Dolphin Square, Londres.

Nascuda en 1880 i batejada com Marguerite Radclyffe Hall, de nena es feia dir Peter i d'adulta va optar per ell nom de John. Després de la mort del seu pare, el 1898, va heretar una considerable fortuna i va començar a escriure poesia amb relatiu èxit.

El seu primer amor va ser Mabel Veronica Batten. Es van conèixer en un balneari alemany el 22 d'agost de 1907. Batten, una dona casada, tenia 51 anys i Marguerite, 27. Quan la primera va enviduar, varen anar-se a viure juntes.

A Mabel li agradava orientar al seu jove cadell d’ aigües per les quals mai havia navegat. Li va recomanar que aprengués francès, que conegués la cultura espanyola (van estar de vacances diverses vegades a Tenerife i a l’Orotava aquesta estada va a quedar immortalitzada en “El pou de la solitud”), i la va introduir en la literatura lèsbica, així com en el catolicisme, credo al que Hall va acabar convertint-se. Va ser en aquesta època quan Radclyffe va començar a vestir-se amb abillaments masculins i a lluir monocle i una gran varietat de barrets Stentson.

Van viure juntes fins a la mort de Batten l’any 1916, encara que el seu últim any va ser turmentós, doncs Hall va conèixer a la qual seria el gran amor de la seva vida: Lady Una Troubridge, escultora i esposa d'un almirall britànic.
Després de la mort de Batten, Una i Hall van començar a viure juntes i dominades per cert sentiment de culpa, es van tornar espiritualistes per contactar a través d'una mèdium amb Batten “en el més enllà”. A més, Hall va dedicar gran part de la seva obra, com ella ho escrivia, “A nosaltres tres”, al·ludint a aquell estrany i fantasmagòric triangle amorós.

El 1926, animada per l'èxit de les seves novel·les anteriors (“The forge”, “The unlit lamp”, “A Saturday life”, “Adam's Breed”…), va començar a escriure una novel·la sobre un tema tabú: el lesbianisme. Dos anys més tard, el 1928, es va publicar “El pou de la solitud”, la història de Stephen Mary Olivia Gertrude Gordon, una anglesa rica, el pare de la qual desitjava ferventment tenir un fill home, pel qual tenia pensat el nom de Stephen. A mesura que es fa major, s'adona que no és una dona normal, sinó, com es llegeix en la novel·la, “un error de Déu”. L'obra finalitza amb un victimisme: “Reconeix-nos, oh, Senyor, abans de res el món. Concedeix-nos també el dret a existir”. D'aquesta novel·la, un crític de l'època va dir: “Preferiria subministrar àcid prúsic a un jove que gaudís de bona salut, abans que la novel·la de Hall, perquè el verí mata el cos, però el verí moral mata l'ànima”.

La novel·la va ser prohibida per “obscena” a Gran Bretanya, malgrat el suport d'autors com I.M. Forster, George Bernard Shaw i Virginia Woolf. Com sol ocórrer, la prohibició va fer d'aquesta obra un best-seller, però Hall, superada per la polèmica, va decidir retirar-se al poblet de Rye, al costat d'Una, el 1930. Va seguir escrivint, sí, però els seus últims anys van estar marcats per la depressió i una gran inquietud interior.
L’any 1934 es va embarcar en una turmentosa relació amb Evguenia Souline, una infermera russa que havia cuidat de Troubridge el 1933. Durant una dècada, Hall va mantenir aquesta relació a dues bandes, enmig d'una autèntica marea de sentiments oposats que anaven del desig físic per Souline, al sentiment de culpa i a la por de perdre a Una, que es va mantenir fidel a l'escriptora malgrat tot.

Hall va morir en 1943 canviant el seu testament en l'últim moment, en un gest de reconeixement a la qual va anar el seu gran amor: Una Troubridge.

Per si quedaven dubtes, quan Una va morir, als 76 anys, vint més tard que Hall, va deixar instruccions sobre la inscripció que desitjava en el seu taüt: “Una Vicenzo Troubridge. L'amiga de Radclyffe Hall.









Imatges de la xarxa.

1 comentari:

pe-jota ha dit...

No me acuerdo de lo que te comenté en su día, pero a día de hoy pienso dónde se encuentran hoy en día esa clase intelectual, esas personas que acaban siendo iconos, que son capaces de hacer cambiar las cosas, que suman, que aportan. La intelectualidad hoy en día parece que se encuentra invernando, demasiado pendiente de la subvención nuestra de cada día, Amén.