10 d’octubre 2011

El número 7952

«Si m’he decidit a parlar és perquè la gent sàpiga el que tots els homosexuals hem hagut de patir sota el règim nazi». Rudolf Brazda, honrat per la República francesa amb la Legió d’Honor l’abril passat, estava considerat l’últim supervivent conegut dels deportats a causa de la seva opció sexual. Va morir el 3 d’agost als 98 anys, 69 anys i cinc dies després que, el 1942, trepitgés per primera vegada el camp de concentració de Buchenwald. Allà era un número, el 7952, i un triangle rosa , la categoria que els nazis donaven als homosexuals i que portaven cosit a l’altura del pit, igual que els jueus havien de portar l’estrella de David. El testimoni d’aquest optimista i vital txecoslovac criat a Alemanya arriba avui a les llibreries a manera de biografia autoritzada a càrrec de Jean-Luc Schwab.

Rudolf Brazda. Itinerario de un triángulo rosa (Alianza) reuneix testimonis i arxius històrics, parla de la comprensió de la família, que va assistir al seu banquet de noces amb Werner, el seu primer gran amor, però, sobretot, posa en ordre els seus records i penetra en aquells anys terribles. Durant la República de Weimar l’homosexualitat gaudia d’un ambient permissiu, però amb l’arribada dels nazis al poder, l’any 1933, van augmentar les denúncies i les delacions i la llei es va endurir progressivament: detencions, interrogatoris i condemnes de fins a 10 anys de presó contra els que, segons els tribunals d’Adolf Hitler, cometien un delicte «altament repugnant i abominable» de pràctiques «contra natura» entre persones del mateix sexe.

UNA «PLAGA» / «Si seguim així, el nostre poble corre el perill de ser aniquilat per aquesta plaga», va declarar el 1937 el poderós cap de les SS, Heinrich Himmler. I per «preservar la raça» d’aquest «mal contagiós», els nazis van arribar a fitxar unes 100.000 persones, entre les quals hi havia Brazda i els seus amics, i en van deportar unes 10.000; el 40% va aconseguir sobreviure.

A Buchenwald, on Brazda va entrar amb 29 anys després de ser interrogat i condemnat sense advocat defensor, uns 500 presos van portar el triangle rosa entre el 1937 i el 1945. «Per als SS els triangles roses ocupaven el lloc més baix en la jerarquia dels presoners, al mateix nivell que els jueus, els gitanos i els zíngars», constata Schwab.

Al camp, Brazda no es va salvar de treballar a la pedrera tot i que va aconseguir acabar com a ensostrador, arreglant teulades dels edificis, i la protecció d’un kapo el va salvar de moltes de les vexacions a què eren sotmesos els homosexuals. I no únicament ells; d’aquell infern en recorda quan va contemplar amagat en una teulada com diversos SS amb bata blanca, que fingien ser metges, examinaven presos soviètics en una falsa revisió. Quan els mesuraven la talla els disparaven un tret al clatell des de darrere. En aquell moment, confessa Brazda, «havíem acabat per habituar-nos a la idea que podíem morir en qualsevol moment. No teníem por de morir (...). Veure morir la gent ens deixava pràcticament indiferents, fins a tal punt allò formava part de la quotidianitat. Avui, ploro cada vegada que torno a pensar en aquells instants terribles, però en aquella època m’havia endurit per poder sobreviure... com els altres».

El biògraf de Brazda aborda sense embuts el delicat tema de la sexualitat als camps, que no era només exclusiva dels homosexuals. Segons Schwab, al no haver-hi dones (no va ser fins al 1943 quan van muntar un bordell amb recluses de Ravensbrück), els detinguts que encara conservaven una mica de libido se satisfeien entre ells i les relacions entre «normals», segons la terminologia nazi, eren habituals i consentides; només havien d’evitar ser denunciats o descoberts pels SS, que tenien tolerància zero.

Per Brazda, acceptar els favors sexuals reclamats per kapos essent un subordinat «era un mal necessari». Molts es procuraven joves com si fossin propietat seva –els anomenaven puppenjunge , els joves nina–, explica.

EXPERIMENTS MÈDICS / Brazda va esquivar un destí que era mortal per a molts homosexuals: caure a les mans de metges nazis com el danès Carl Vaernet, que els feia servir de conillets d’Índies en experiments mèdics sobre «inversió de polaritat sexual». Consistien, entre altres cures , a implantar una glàndula artificial a l’anus del pres per dispensar hormones a l’organisme.

Quan ja era nonagenari, i després de compartir mig segle de vida amb Edi, a qui va conèixer un cop acabada la guerra, Brazda encara tenia energies per alertar de l’ascens dels grups neonazis, i en una mostra del seu caràcter, afirmava: «Ho he conegut tot: des de la repressió més innoble fins a la gran emancipació d’avui (...). He tingut una vida feliç i pletòrica. I si l’hagués de tornar a viure, no hi canviaria res, ¡ni tan sols Buchenwald!».


+ informacio a;

« L’horror pur» de Stéphane Hessel.

http://epreader.elperiodico.com/APPS_GetPlayerZSEO.aspx?pro_id=00000000-0000-0000-0000-000000000001&fecha=20111010&idioma=1&doc_id=8f0570a4-a9d4-4a79-832e-fcb3bc7c56ed



Imatges de la xarxa.

http://bajoelsignodelibra.blogspot.com/2011/08/rudolf-brazda-el-ultimo-superviviente.html

2 comentaris:

pedro palacios FOTOGRAFíA ha dit...

Curiosament acabo de començar "Si esto es un hombre" de P.Levi, un altre efereïdor testimoni del que sucseí als camps de concentració Alemanys. En Brazda, existencialista de mena mereixedor de tots el homenatges.

pe-jota ha dit...

Testimonios, historias que no deberíamos olvidar.

He corregido mi enlace, sustituyéndolo por el nuevo.